Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘esther vivas’

Si abans ens venien gat per llebre, avui ens venen cavall per vaca. Saber què mengem s’ha convertit en quelcom cada dia més difícil. El recent escàndol alimentari després de detectar carn de cavall on hauria d’haver carn de vaca ho posa clarament de manifest. Canelons La Cocinera, hamburgueses d’Eroski, ravioli i tortellini de carn Buitoni, mandonguilles d’Ikea són alguns dels productes que han estat retirats del mercat. Està clar que no tenim ni idea de què ens posem a la boca.
Irlanda i Gran Bretanya van ser els primers que van trobar, el passat mes de gener, ADN de cavall en hamburgueses etiquetades, teòricament, com a carn de vaca. Supermercats com Tesco, Lidl i Aldi, i fins i tot el rei de l’hamburguesa Burguer King, es van veure obligats a retirar aquests productes dels seus establiments. Mentrestant, aquí, el Govern negava l’existència de cap cas. Setmanes més tard, però, l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) trobava carn de cavall en hamburgueses d’Eroski i Ahorramás.
La globalització alimentària, la deslocalització de l’agricultura i els aliments viatgers tenen aquestes coses. Tard o d’hora les conseqüències d’aquests escàndols arriben, també, aquí. El Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient ha hagut de reconèixer, finalment, l’existència de carn d’equí en productes que es venien com a vedella. I multinacionals com Nestlé, entre d’altres, han procedit a la retirada dels aliments afectats.
Tot i que la substitució d’una carn per l’altra no és perjudicial per a la nostra salut, sí que aquest cas ha tornat a encendre les llums d’alarma sobre què mengem i qui mou els fils del sistema alimentari. Un cop més, queda demostrat com els interessos econòmics d’un grapat d’empreses de l’agroindústria s’avantposen a les necessitats alimentàries de les persones. D’aquesta manera, si produir carn de cavall és més barat, carn de cavall és el que toca al plat.
A banda, descobrir on va començar aquest frau es converteix en missió impossible en una cadena agroalimentària en què els aliments recorren una mitjana de cinc mil quilòmetres, segons un informe d’Amics de la Terra, abans d’arribar al nostre plat. Una hamburguesa pot estar feta per carn de deu mil vaques i passar per cinc països diferents abans d’arribar al supermercat. Per on ha entrat el cavall? No hi ha manera de saber ho. Irlanda inicialment va acusar a l’Estat espanyol, després va apuntar a Polònia. Quan el cas va esclatar a França, la culpable era una fàbrica a Luxemburg que, al seu torn, va assenyalar que la carn provenia de Romania, qui a la vegada, va dir que la mercaderia li arribava d’Holanda i Xipre.
La història es repeteix. I cada vegada que es dóna un nou escàndol assistim al mateix degoteig d’acusacions creuades, alarma social, impossibilitat de saber el seu origen així com tones de menjar a les escombraries. Va passar amb la E.coli i els cogombres i molt abans amb els pollastres amb dioxines, les vaques boges, la pesta porcina i un llarg etc. I tornarà a passar. Es tracta de l’altra cara d’un sistema alimentari que ens venen com el millor dels possibles però que en realitat no funciona i que és incapaç d’alimentar-nos d’una manera sana i saludable, ser transparent i acabar amb la fam al món.
Uns escàndols alimentaris que són resultat d’un model deslocalitzat, quilomètric, petrodependent, sense pagesos, intensiu, addicte als pesticides… que, bàsicament, busca fer negoci amb una cosa tan imprescindible com el menjar. Fins i tot la grip porcina i la grip aviària es van originar en granges de cria intensiva i a gran escala, on aquests animals s’amunteguen, suporten un tracte abusiu i cruel, són criats amb altes dosis d’antibiòtics i tractats com a mercaderies.
Avui la cadena alimentària, que situa en un extrem al pagès/productor i en l’altre al consumidor, s’ha allargat fins a tal punt que cap d’ells pot incidir en la mateixa. La nostra alimentació està en mans d’empreses que monopolitzen cada un dels trams de la producció, la transformació i la distribució dels aliments, de les llavors al supermercat, i imposen les seves regles del joc. I si el nostre dret a alimentar-nos està en mans d’empreses com Cargill, Dupont, Syngenta, Monsanto, Kraft, Nestlé, Procter&Gamble, Mercadona, Alcampo, El Corte Inglés, Carrefour… està clar que aquest dret, com demostra la realitat, no està garantit.
Només tenim una alternativa: reapropiar-nos de les polítiques agrícoles i alimentàries. Acabar amb la dictadura dels mercats, també, en les coses del menjar. Exigir el que ens neguen tan sovint com a persones i com a poble: el dret a decidir, la sobirania, en aquest cas la sobirania alimentària. I tornar a tenir en les nostres mans les regnes de la nostra agricultura i alimentació.
*Article publicat a Público, 01/03/2013.
+info: www.esthervivas.com


Esther Vivas@esthervivas |facebook.com/esthervivas| www.esthervivas.com

Read Full Post »

Què pot passar-te si durant un mes t’alimentes a base de Big Macs, Cheese burguers, batuts de maduixa, Mc Nuggets…? El resultat: onze quilos de més, fetge inflat, mals de cap, depressió i colesterol pels núvols. Ho explica en carn pròpia el director Morgan Spurlock a la pel·lícula ‘Super Size Me’ (2004), que retrata les conseqüències d’esmorzar, dinar i sopar diàriament a McDonalds. Però el problema del fast food no és només que ens posa malalts, sinó que ens converteix en addictes al seu menjar.

“L’important no és que vinguis, és que tornis” diu l’últim anunci de McDonalds. I mai millor dit. El menjar escombraries es converteixen en imprescindible per a aquells que freqüenten els seus establiments. Així ho constata la investigació duta a terme per The Scripps Research Institute a Estats Units, publicada el 2010 a la revista Nature Neuroscience. Les seves conclusions no deixen lloc a dubtes: la ingesta de menjar escombraries desenvolupa els mateixos mecanismes moleculars del cervell que propicien l’addicció a les drogues, i en conseqüència el seu consum és especialment addictiu. Potser hauríem de suggerir a les autoritats sanitàries que advertissin als consumidors de menjar a Mc Donalds, Kentucky Fried Chicken, Pizza Hut, Burguer King, Dunkin’ Donuts… “pot perjudicar greument la seva salut”.

Encara que no cal entrar en un establiment de menjar ràpid per consumir aliments de baixa qualitat. La major part de menjar que comprem està elaborat amb altes dosis d’additius químics de síntesi com colorants, conservants, antioxidants, estabilitzants, potenciadors del sabor, reguladors d’acidesa, midons modificats, etc. que modifiquen l’aliment en funció dels interessos de la indústria. Així s’aconsegueix donar al producte un color més atractiu, l’aparença d’acabat de fer o un intens sabor. L’objectiu, vendre més.

Però, ¿quines són les conseqüències per a la nostra salut? Diverses investigacions assenyalen l’impacte negatiu que el consum recurrent d’alguns d’aquests additius pot tenir en l’aparició de malalties com al·lèrgies, hiperactivitat infantil, problemes de sobrepès…, que no han fet sinó augmentar en els últims anys. Així ho assegurava una investigació realitzada a la Universitat de Southampton, el 2007, a petició de l’Agència d’Estàndards Alimentaris de Gran Bretanya, i publicada a The Lancet, que demostrava el vincle entre el consum de determinats additius per part de nenes i nens amb el desenvolupament d’hiperactivitat. La solució rau en substituir aquests additius artificials per d’altres de naturals, però aquests són més cars i la indústria alimentària els descarta. Els diners manen.

La periodista francesa Marie Monique Robin ho documentava al detall en el seu penúltim treball, el títol del qual no deixava lloc a dubtes,” El nostre verí quotidià“, on investigava les conseqüències en el nostre organisme d’una agricultura addicta als fitosanitaris i d’una indústria alimentària enganxada als additius químics. Les conseqüències, segons el documental, eren clares: augment de malalties com el càncer, l’esterilitat, els tumors cerebrals, el parkinson…, fruit, entre d’altres, d’un model agrícola i alimentari supeditat als interessos del capital. Sinó com és possible -com assenyala el film- que la indústria agroalimentària, per exemple, segueixi utilitzant un edulcorant no calòric com és el aspartam, en productes etiquetats com light, 0,0%, sense sucre, quan diversos experiments han demostrat que el consum continuat d’aquesta substància pot resultar cancerigen?

Alguns diran que aquests treballs, informes i investigacions són alarmistes i que tots els additius químics aplicats a la Unió Europea són prèviament avaluats per una agència independent: l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA). Fa uns mesos l’organització Corporate European Observatory va fer públic un informe en què assenyalava els vincles estrets de l’EFSA amb la indústria biotecnològica i agroalimentària, així com la dinàmica de “portes giratòries” entre ambdós. El conflicte d’interessos entre els que legislen i les empreses del sector és clar. Una cosa que sense cap mena dubte, i per desgràcia, no només afecta aquest àmbit sinó a molts d’altres.

La indústria agroalimentària, en la seva carrera per reduir costos i obtenir el màxim benefici, ha deixat en un segon pla la qualitat d’allò que mengem. Escàndols alimentaris com el de les vaques boges, la grip aviària, els pollastres amb dioxines, l’e-coli… són tan sols la punta de l’iceberg d’un model agrícola i alimentari que avantposa l’afany de lucre d’unes poques empreses que monopolitzen el sector a les necessitats alimentàries de les persones.

Som el que mengem. I si consumim productes elaborats amb altes dosis de pesticides, fitosanitaris, transgènics, edulcorants, colorants i substàncies que ens converteixen en addictes al menjar escombraries, això acaba, tard o d’hora, tenint conseqüències en la nostra salut. Potser ja va sent hora que li diguem a Ronald McDonald i als seus amics: I’m NOT lovin’ it.

* Article d’Esther Vivas publicat a Público, 16/01/2013.
+info: http://esthervivas.com 
Esther Vivas@esthervivas |facebook.com/esthervivas| www.esthervivas.com

Read Full Post »